Vaig llegir aquest llibre fa uns 5 o 6 anys i el vaig aborrir fins a l'ultima de les seves pags.
Per fi, avui, he trobat una persona que comparteix la meva opinió.
Us ens deixo la seva aqui escrita, jo no podría expressar-me millor.
El vigilant en el camp de sègol, a part dels elements que escandalitzaren en el seu moment a la societat, com els insults que apareixen reiteradament pàgina rere pàgina i les contínues referències a l’alcohol, les drogues i el sexe (elements pels quals molts es sentiren atrets per la novel·la en qüestió), és un llibre que agafà molta força i més fama de la que ja gaudia degut a l’assassinat de John Lennon. El seu assassí, Mark David Chapman, confessà que sentia una especial predilecció per aquesta obra de Salinger. Assegurà que s’havia comprat una edició aquell dia mateix abans de matar a Lennon i que l’havia estat llegint mentre esperava que la policia el detingués. Qui no es sentiria doncs temptat a llegir-lo?
Anècdotes a part, he dir que és una novel·la que no m’ha entusiasmat. La història que narra Salinger no ha aconseguit atrapar-me. Com a crítica a la societat i la forma en que tracta el tema de la solitud reconec que està força be, tot i que a mi no m’ha acabat de convèncer. A més a més, algun cop a la vida crec que tots ens em sentit més o menys sols, per les circumstàncies que siguin. Jo mateixa, sense anar més lluny.
Malgrat tot, aquest fet no ha aconseguit que m’identifiqui amb el protagonista, en Holden Caulfield, sinó més aviat el contrari. En tot moment he sentit una gran antipatia cap a ell i l’odi que demostra constantment cap a tot allò que l’envolta m’ha arribat a cansar, perquè estar sol o sentir-se sol, diferent als demés, necessàriament no és, que jo sàpiga, sinònim d’odi, tal com li passa a en Holden, un odi que no entenc. Per què quan es parla d’adolescents sempre es té tendència a perfilar-los com si tots fossin iguals? No crec pas que sigui així.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada