el mago de oz és un dels llibres més coneguts, i com a tal te la seva infinita llista de versions, parodies o interpretacións, us en deixo un petit tast per a que us en feu a la idea.




sèrie televisiva.




contacontes.




la Pel·lícula.





Versionar una história es arriscat. pot ser tot un éxit o pot destroçar una gran creació.

Un país per descobrir:

Oz, el país on descobrir la veritable naturalesa, on el mes covard resulta ser el mes valent, el menys llest acaba sent el més intel·ligent.
Un país amb 4 zones cadascuna amb noves realitats per afrontar i per enfortir els lligams que es creen en les persones.
El màgic d’Oz, no seria el que és, si no fos pels lligams que Dorothy, i els seus companys, creen entre ells.

Des del moment en que la Dorothy despenja el pobre espantaocells de palla, i emprenen junts el llarg camí de les rajoles daurades, els lligams cobren més i més importància en la historia.

Tots tres, en principi segueixen junts perquè han d’aconseguir alguna cosa, i tot i que al llarg del llibre s’observa que cadascun mira per si mateix i que tots creuen que la seva pròpia mancança és la mes greu i desgraciada, podríem dir que la fi justifica els mitjans, però al final veiem que tot i que tots menys la petita Dorothy aconsegueixen el seu objectiu, no l’abandonen.

Segueixen amb ella fins que també aconsegueix els leus propòsits, i es que és aquí on es veuen realment els lligams, en el moment crític, ells l’acompanyen, no la deixen sola, al contrari, s’esforcen al màxim per que ella també aconsegueixi el que estava buscant.

LES BRUIXES D'OZ

Oz compta amb 4 bruixes, 2 de bones i 2 de dolentes;

La bruixa bona del nord: portava una túnica blanca que li queia en plecs des de les espatlles, una túnica tota esquitxada d’estrelletes que brillaven al sol com diamants.

Devia ser molt mes vella, ben segur: tenia tot d’arrugues a la cara, i els cabells gairebé blancs, i caminava una mica encarcarada

La bruixa dolenta de l’Est: feia anys que tenia esclavitzats els Mastegaires de nit i dia.

Era tan vella -explicà la bruixa del nord -, que s’ha evaporat ràpidament al sol.

La bruixa dolenta de l’Oest: és molt dolenta i ferotge. La malvada bruixa de l’Oest només tenia un ull, però aquest ull era tant potent com un telescopi i podia veure-ho tot.

Era molt astuta. Es fon amb l’aigua.

La bruixa bona del sud: seia en un tron de robins. La van trobar molt bonica i jove. Tenia els cabells de color vermell molt viu, i li queien en rínxols damunt les espatlles. Portava un vestit completament blanc; però els seus ulls eren blaus i miraven la nena amb simpatia. Sou tant bona com bonica!

EL CAMÍ DE LES RAJOLES GROGUES

Com tot camí, comença amb la primera passa, Dorothy fa aquesta primera passa tenint ja tot allò que necessitava, però sense res del que ha d'aprendre.


Tot camí, té un motiu, tots esperem trobar alguna cosa al final d'aquest, Dorothy buscava la ciutat maragda, però, és realment això el més valuós que trobarà Dorothy en aquest camí?


Ella, emprèn el viatge per un camí desconegut, que pot sorprendre-la, que pot crear tant tensió com alegria, problemes, noves amistats i enemics, un camí, definitivament misteriós.


Però tot esforç obté la seva recompensa, i es que al final del camí trobem la porta als nostres somnis, aquells somnis que de vegades son verds, altres blaus, vermells, o de qualsevol dels colors que forma l'arc iris.


La Dorothy aconsegueix tot allò que volia, però aprèn, descobreix i fa nous amics, aquests, alhora també aprenen, tot i que necessitin un cervell d'agulles o un cor no gaire real...

El que compta es que al cap i a la fi.
El camí de rajoles grogues no s'acaba. simplement canvia de color, de textura, o de direcció.

L'Ajuntament de Marbella ha presentat Bruixes, una obra musical. 'Bruixes' és la història del país de Oz molt abans de l'arribada de Dorothy; és la història de dues noies, una amb la pell verda maragda, elegant, ardent i incompresa. L'altra és bella, ambiciosa i molt popular.

L'obra conta la història de com aquestes dues amigues inversemblants es van convertir en la malvada bruixota de l'oest i Glinda la bruixota bona a mans de l'Agrupació Teatral Seuss.

És diu que en ella es pot trobar resposta als orígens dels personatges del Mag de Oz: des de l’espantaocells fins a com arriba Dorothy a Oz.

Aquest musical fantàstic ha guanyat tres premis Tony en 2004, a més dels premis al millor disseny de vestuari i millor disseny escènic.

Peter Pan, sincerament m'ha decebut.
És cert que el llibre és de fàcil lectura, i que de fet, s'ha de reconèixer que està molt ben redactat.
atrau al lector i l'encisa amb la seva fantasia...

Quan s'arriba a la visió subjectiva es quant apareixen els problemes, he de reconèixer, com ja vaig dir en una altra entrada, que Peter Pan no és aigua clara, i la part de nena que queda en mi, es nega a acceptar la nova informació que he rebut sobre el caràcter de Peter Pan.




És de suposar que intentar modificar aquells records que guardes amb fermesa, aquelles tardes de diumenge asseguda sobre les cames de la teva mare o el teu pare, mirant la pel·lícula, aquell esforç d'estar-se més d'una hora sense moure's per la comoditat de la seva filla augmenten el bon record de la petita historieta que Peter absorbeix com a part de la seva personalitat, i es que tant un llibre com una pel·lícula es veuen de forma diferent segons com, quan, i amb qui la llegeixis.

no em quedo amb un bon record de Peter com a novel·la, però si com a dibuix animat, si com a aquell nen que va aconseguir allò que tots volíem, seguir jugant sempre.

campaneta, com Peter, també te història, ella tambè va "creixer" i va tenir les seves aventures abans de coneixer Peter Pan.
Disney, que comença a estar molt present en aquest blog, ens explica aquesta història, la de campaneta. La pobra no es gaire afortunada que diguem, però segur que el conte te un bon final.

Peter Pan, no és el que sembla, i és que en la clàssica de Disney és un líder aventurer, una mica tossut i amb poques ganes de créixer, però al cap i a la fi, un nen, amb tot el que això comporta.

Al llibre, però, veiem Peter, com un nen cruel, egoista, i despreocupat en una mesura alarmant.

Un Peter, que desmunta totes aquelles idees de les meves aventures amb ell quan era petita, d’aquelles tardes veient la pel·lícula un cop i un altre.

La campaneta, en canvi si que és com en la versió de Disney, gelosa, envejosa i venjativa.

Pobra Wendy, no sap pas on s'ha posat...

Vaig veure aquesta película fa temps i vaig quedar encisada per aquest peter pan.


us en deixo un fragment que he trobat per youtube.

bona visió


http://www.youtube.com/watch?v=f02HCyHaILo

us en deixo la direccio ja que no es pot insertar directament.

L’illa del tresor m’ha sorprès, per norma, quan llegeixo un llibre que ja se com acaba, que passa i en quin ordre, tardo bastant en llegir-lo i perd bastant la seva emoció. L’Illa, ha estat capaç de retenir-me fins a l’ultima de les seves paraules, em quedo amb un bon record, i segurament, serà un llibre que recomanaré, a qui jo cregui convenient.

Fins aquí arriba la nostra aventura per mar.

Ara ens toca posar-nos a volar.
Amb una altra història, que també gràcies al famós Disney, ja conec.
Esperem que aquesta també m’enganxi.

J. Flint la J se suposa que fa referència a Joe "el bucaner més assedegat de sang que mai ha existit" en paraules de Stevenson, capità del vaixell pirata The Walrus, va ser qui va amagar el tresor en una suposada illa de les Índies Occidentals. Després d'enterrar-lo, va matar als sis homes que el van acompanyar en la tasca i va dibuixar un plànol del lloc per a tornar algun dia a recuperar el botí, una gran quantitat de diners en efectiu (700.000 lliures d'or, lingots de plata, joies i un arsenal amb armes de tot tipus).

Una vegada se li va escoltar dir que no temia a no-res ni a ningú, excepte al seu contramenstre Long John Silver, qui més tard batejaria al seu lloro amb el nom de Capità Flint.

Tot en aquesta vida te la seva part, versió, mirada... poética, no?

Navegant, tot i la redundància, en el meu cas, per internet, m’he sorprès al trobar la notícia que més avall podreu llegir.
Les històries de pirates solien escriure’s basant-se en històries reals.
Son en part llegendes, en el que correspondria a allò que a tots ens han dit, que les llegendes són meitat veritat meitat mentida.

Realment existeix el tresor de Flint? El de Barbanegra? I així els milers de tresors dels milers d’històries i aventures de pirates, bucaners i altres?

Hi ha gent que si creu en aquests tresors com creu en “el cor de la mar” el famós collar de Titànic.

Resumint, un nord-americà (no és d’estranyar tampoc) fa cinc anys que es dedica a buscar un tresor perdut en una illa britànica.
Tenia permisos estatals, i ha aconseguit permisos per cinc anys més.

Trobarà el tresor del nostre estimat Jim? O potser es el d’un altre pirata?
Qui sap si en realitat totes les històries no parlen del mateix tresor.
I si que és així si ens fixem en el vertader tresor, l’aventura, com per exemple en L’Illa, Jim, va créixer, i es va formar com a persona, en tots els moments que de segur nosaltres recordaríem si haguéssim viscut quelcom similar.

De moment, us deixo amb la noticia:


Norteamericano Bernard Keiser fue autorizado para excavar otros cinco años en Puerto Inglés
Multimillonario reanuda búsqueda de tesoro en Robinson Crusoe
Tras conseguir la aprobación de organismos estatales, el excéntrico investigador retomará en octubre los trabajos para localizar el botín enterrado por corsarios ingleses del siglo XVIII, calculado en US$ 10 mil millones.

"Conocimiento del area" Culminada esta etapa, se precisará el sitio donde se encontraría el tesoro.

Al cabo de cinco años de exhaustivas búsquedas, que sin embargo han concluido sin resultados concretos, el norteamericano Bernard Keiser está determinado a no poner fin a su ambicioso proyecto: encontrar el tesoro que desde hace casi tres siglos estaría enterrado en la zona de Puerto Inglés de la isla Robinson Crusoe.

Ya expirados los permisos originales de excavación y exploración que los organismos estatales medioambientales entregaron en 1999 al empresario norteamericano para intervenir el entorno del sector denominado "Boca del Escorpión"-ubicado a unos 200 metros de la cueva de Alejandro Selkirk y a 500 metros de la playa- Keiser ha logrado obtener una ampliación por otros cinco años.

Según los antecedentes históricos recopilados, allí se encontrarían más de 800 barriles que contienen valiosas piezas de oro y joyas, además de una "rosa de oro", que sería la principal pieza del botín incaico robado por los españoles y posteriormente saqueado por los corsarios ingleses.

He penjat un petit fragment de la historia podríem dir original, en una època passada, plena de pirates, i amb vestuaris antics.

Be doncs, ara us parlaré del futur, d'una adaptació que canvia la força del vent per l'energia solar, les fortes tempestes a alta mar per la força d'una supernova, d'un planeta i no d'una illa.

Fa uns anys Disney va crear el planeta del tresor.
una adaptació de l'illa a un futur fantàstic i replet de noves tecnologies, vaixells que volen, ciborgs, etc...
Així que seria injust que us poses un fragment de la historia en blanc i negre i no ho fes del futur

Que se n'ha fet del vell capità?
aquell que espantava tot el poblet de la posada, peró que alhora els divertia amb les seves proeses, i que obligava a cantar a tot aquell que estés a la sala en aquell moment?
m'havia plantejat la figura d'aquest personatge com un home esquerp a qui li afectava força la gran quantitat de rom que arribava a consumir, però en aquest vídeo l'he vist força més agressiu:

<>

Ara m'he adonat, tot i que no és el primer cop que em passa, que preferixo llegir primer el llibre i després veure la pelicula; la imatge que jo tenia de diferents personatges, d'en Jim també, era molt diferent a la d'aquests. I sincerament, prefereixo la meva.

vosaltres que?
us imaginaveu Jim així?